Plantada davant el mirall miro atentament la dona que m’observa i no l’acabo
de reconèixer. Observo una gran dosi de cansament i frustració en els seus
ulls, una munió de canes que emergeixen com a símbol d’allò que s’ha viscut, i
una pell que comença a envellir-se a causa del pas dels anys, les nits en
blanc, els milions de cigarretes fumades, els granets trobats que no volien ser
buscats, etc... la miro i em pregunto on és la dona que esperava ser. On s’amaga
el somriure?
Passen els anys i les coses no sempre resulten com un desitjava. Molts
somnis acomplerts tot i que no sempre amb el resultat esperat... Ara toca
passar aquest moment, deixar enrere tot allò que no va bé, i lluitar per aconseguir
una major serenitat.
L’observo i la veig plena de tensió, amb els nervis a flor de pell per haver de
lidiar amb coses que li semblen absurdes. Sempre enfrontant-se amb un estat d’enutjament
constant. On s’amaga el somriure?
Frustrada per les circumstàncies, per els fets que l’envolten i no pot
canviar, només assumir i seguir endavant. Frustrada per ella mateixa, per el
sentiment que l’envolta de culpabilitat. Es sent culpable per no ser capaç de
millorar... ho intenta i ho intenta i no sempre ho aconsegueix. Sempre alerta,
sempre pendent de tot. On s’amaga el somriure?
La miro atentament i no aconsegueixo trobar el somriure, l’alegria, la
satisfacció, la tendresa, la calma, la serenitat... s’amaguen amb força rere
una rostre taciturn, apagat i ple de melangia.
