jueves, 2 de abril de 2009

Sin palabras

Ya ha pasado un mes desde que te despedimos y aún no consigo hacerme a la idea que no te volveré a ver... me duele tanto imaginar que ya no podré abrazarte más...
Son tantos los recuerdos y momentos que se acumulan en la memoria... pero aún hay más deseos y esperanzas que mi corazón albergaba hacia tu futuro que no se cumplirán... tantos sueños rotos... tanta tristeza y dolor que me ahogan y no puedo aliviar... te echo tanto de menos, tanto!
Ando muda por la vida, viviendo el día a día con aparente normalidad y pausada felicidad. Mi hija me necesita fuerte y cuerda... lo hago, lo disfruto, pero no puedo olvidar que tu ya no estás aquí para compartir con nosotras estos presentes y futuros momentos...
Mi vida sin ti ya no es la misma, le falta un cachito enorme...
Son muchas las veces que pienso en llamarte y contarte las novedades del día, pero no vas a contestar el teléfono, no estas ahí...
Descansa en paz mi amor, mi niña, mi dulce narizita de tulipán...
Te quiero.

4 comentarios:

Anna dijo...

Respira bonica, respira fondo i dona't temps, és molt aviat encara i tot és molt dolorós. És bo que en parlis, que ploris, que sentis ràbia. Poc a poc el dolor anirà fent menys mal tot necessita el seu procés i el teu tot just acaba de començar. Voldría poder ajudar-te, però tant sols puc estimar-te i abraçar-te fort.

Saps que estic aquí pel que necessitis, oi?

T'estimo molt preciosa.
Una inmensa abraçada.

Afra dijo...

Gràcies Anna, les teves paraules sempre m'arriben al més profund. Em donen força. Molta força.
Jo també t'estimo molt i rebo la teva abraçada a través de la xarxa... l'energia m'arriba i m'acompanya.

Ets una tia collonuda!!! es un plaer saber que formes part de la meva vida i que puc comptar amb tú de la mateixa manera que tu pots comptar amb mi.

Una abraçada ben dolça

Salvafor Foz dijo...

Estimada filla Afra:
Els que hem tingut el privilegi de compartir amb l'Angie tants i tants moments de la vida, vivim un vuit immens dins nostre, no hi ha instant en el que ella no estigui present, apareix per a on vagi, per a on regiri, a la cantonada de qualsevol somni, al obrir un calaix, a.... es tant o mes present que quant i era físicament entre nosaltres, a vegades veig per el carrer alguna noia que camina com ella ho feia, tiesa i rapida, un secall que es desplaça amb una bona melena a l’aire, però no, no es ella, es un altre noia que te la seva vida i el seu ... lo que sigui.
La nostra Angie, val a dir-ho era molt, molt potent i difícilment podrem oblidar-la mai!, es part de nosaltres, mes encara que les ungles, que creixen i les anem tallant, ella, el seu record no creix ni es talla, perdura amb gran potencia i en axó està la seva força, la seva vida a tope, que tantes vegades ens havia posat a tots contra les cordes per les situacions límits que es generaven.
No la podrem oblidar mai i mai deixarà d’estar present, però si que podem fer moltes coses i que seran molt importants per tots, inclús per el record d’ella, que estiguem serens, centrats i plens de vida.
La primavera sempre ve cada any desprès del dur hivern i no tenim que abaixar mai la nostra acció en el moment a moment de la nostra pròpia vida, per si mateix i per als sers que ens acompanyen ben aprop, en el teu cas, estimada Afra, per la “baldufeta” de la Jana, que es un solete, i la memòria de l’Angie ens te que fer créixer en gran qualitat, superant les potents temptacions de baixar la moral o d’anar-se’n per camins incerts.
Endavant, sols endavant, creant en el present lo millor d’un mateix, que quan ens hi posem de veres a fer-ho ens sorprèn agradablement que en tenim molt mes de lo que ens podíem pensar, i francament anima a seguir-hi, i si no mes a buscar-ho mes intensament, que de ben segur hi es en QUANTITAT I QUALITAT!
Molts petons estimada “Afruchi”, el teu pare Salvador.

Anónimo dijo...

el dol es necesar; plora i plora i en el plor trobras consol; i mica en mica el record sera mes dolç.
i si un cas et fallan les forçes, abraça la teva filla i rebras un troçet de sol.
la mami